Biografia

De l’estat de les coses al sentit del lloc (Cristina Zelich)

Ferran Freixa va començar molt jove a treballar com a fotògraf i dissenyador gràfic, obrint el seu primer estudi a Barcelona el 1969. Van passar alguns anys abans no va participar en la que seria la seva primera exposició col·lectiva, a la galeria Da Barra, el 1973. La dècada dels setanta, en particular la segona meitat, va comportar per a la fotografia denominada de creació una veritable revolució. Va sorgir una nova generació de fotògrafs que, en paraules de Pere Formiguera, “creia cegament en la fotografia com a vehicle d’expressió artística, sense cap tipus de diferència amb les altres disciplines plàstiques que es practicaven aleshores. Era lògic que es reclamés per al mitjà fotogràfic el mateix tracte i els mateixos canals de difusió de què gaudien les altres disciplines“.

A Barcelona, els fotògrafs d’aquesta generació es van conèixer i van establir vincles estrets d’amistat entre si, primer al voltant de la galeria Spectrum, que va obrir les seves portes a Barcelona l’octubre del 1973, i més tard al voltant de les galeries Fotomania i Procés, inaugurades respectivament l’octubre del 1977 i el maig del 1978. A través d’aquestes galeries es van començar a conèixer els corrents fotogràfics que durant aquells anys dominaven el panorama creatiu a Europa i als Estats Units: d’una banda, la “fotografia fantàstica”, amb autors com ara Jerry Uelsman i Paul de Nooijer, la fotografia de caràcter oníric, com és la d’Arthur Tress, i la fotografia escenificada, representada per autors com ara Les Xrims i Duane Michals: d’una altra, una fotografia documental marcada per la mirada de l’autor, obertament subjectiva, atenta a l’entorn quotidià i a les vivències personals, amb autors com ara Bernard Plossu, Claude Nori o —amb un tractament molt menys poètic i més descarnat— Manfred Villimann.

En aquest context, l’obra de Ferran Freixa —que ha estat enquadrada dins la categoria anomenada “documentalisme formalista i subjectiu”— va començar a adquirir alguns dels trets definitoris que constituirien els eixos fonamentals de tot el seu treball posterior. Sens dubte, la seva activitat professional com a dissenyador gràfic i fotògraf especialitzat en temes d’arquitectura va marcar de bon principi el seu treball fotogràfic. No només des d’un punt de vista purament formal, sinó també pel que fa als continguts. La frontalitat, l’equilibri de la composició, un ús de l’enquadrament extremadament precís i controlat i la comprensió de la importància de la llum —matèria primera de la fotografia— en la construcció de la imatge són alguns dels elements que defineixen l’obra de Ferran Freixa.

En unes de les seves primeres imatges, realitzades durant un viatge a Holanda l’any 1976, Freixa fotografia l’arquitectura vernacla resumint-la a pur grafisme, escamotejant tota referència d’escala, privilegiant el joc de formes i línies: arquitectura aillada de l’entorn, sense volum, que es retalla sobre un cel llis, sense textura. Aquest interès per reduir les formes arquitectòniques a simples línies i taques planes el trobem també en la sèrie d’imatges realitzades aquell mateix any a Menorca, tot i que aquí les composicions són més dinàmiques i la geometria de les línies es veu interrompuda per l’aparició discreta de formes vegetals.

També aquí comença a aparèixer un altre element que s’anirà fent cada vegada més present en el desenvolupament de la seva obra: la mirada sobre el pas del temps materialitzat en la ruïna, l’abandó, el lent però tenaç avanç de la natura que recupera el terreny perdut davant les construccions humanes, l’erosió de la pedra provocada pels agents atmosfèrics, els antics palauets deshabitats que testimonien estils de vida cadues. Aquesta mirada és la que trobem anys després a les fotografies realitzades a Florència (1981), a les que composen la sèrie Tarraco (1997) i a les fetes a Roma (2003) i a Sicília (2004).

Un comentari a part mereix una de les sèries més recents, iniciada l’any 2006. Es tracta de les fotografies que l’artista realitza al voltant de l’arquitectura industrial abandonada, la que fa anys va deixar de ser útil, va tancar les portes i, poc a poc i en silenci, va anar caient en l’oblit, sobretot la relacionada amb les antigues colònies tèxtils nascudes a partir de l’últim terç del segle xx a l’empara de les fàbriques que utilitzaven l’aigua dels rius catalans com a font d’energia alternativa al carbó i que es van mantenir operatives fins a finals del segon terç del segle XX. Amb elles va néixer un nou paisatge fluvial i un nou tipus d’assentament urbanístic. La consciència de la necessitat de preservar aquell patrimoni industrial, símbol i memòria d’una altra època, i el reconeixement del seu valor cultural han determinat polítiques d’interpretació tendents a la museïtzació. Com assenyala Esperanza Marrodàn, “aquesta necessitat d’explicar de manera didàctica un model d’organització laboral, o de conservar la memòria d’uns treballadors ja desapareguts, acaba convertint les restes arquitectòniques en representacions fictícies del passat” ¹. Freixa documenta les ruïnes industrials abans que siguin objecte de restauració i, una vegada més, a través de la seva mirada reflexiona sobre el pas del temps, sobre la caducitat de les obres humanes, sobre el destí d’aquelles construccions productives obsoletes que en el seu moment es van erigir com a símbol del progrés industrial i que ara, sumides en el silenci, envaides per la vegetació, s’ofereixen com a matèria per a l’experiència estètica.

A finals dels anys setanta, un dels temes recurrents de la fotografia europea va ser la ciutat. En el cas de Ferran Freixa l’interès per l’entorn urbà està íntimament relacionat amb les seves vivències en aquest marc. En aquest context realitza una de les seves sèries més conegudes: les fotografies d’aparadors. Freixa no treballa amb la finalitat de catalogar o d’inventariar aquells espais condemnats a desaparèixer. “Moltes vegades, quan faig fotografies d’aquestes botigues recordo la meva infantesa, i es tracta de records molt entranyables —declara l’autor—. Per això les faig. Tinc por que es perdin i en vull deixar constància” ². En efecte, els aparadors de botigues (1979), però també els interiors dels comerços que fotografia, semblen haver-se quedat aturats en el temps, cadascun en un temps determinat, entre principis del segle XX, l’estètica decó i els anys cinquanta. Són imatges que, en l’àmbit de la fotografia, ens fan pensar immediatament, d’una banda, en l’objecte surrealista i, de l’altra, en la serialització dels elements que ens parla de producció industrial, característica de la fotografia de la Nova Visió dels anys vint. És innegable la fascinació que l’objecte exerceix sobre l’autor. Tanmateix, tot i que és cert que es presten a diverses interpretacions, voldria recalcar el sentiment d’inquietant estranyesa —el concepte freudià d’Unheimlichkeit— que emana d’aquest conjunt d’obres i que retrobem també en un dels últims treballs realitzats per Freixa l’any 2013, les imatges fetes a l’històric bar Marsella, situat al barri barceloní del Raval, l’existència del qual es veu actualment seriosament amenaçada. Aquest sentiment d’inquietant estranyesa sorgeix quan alguna cosa amb la qual estàvem familiaritzats comença a canviar i se’ns presenta com quelcom diferent del seu significat original. La incertesa temporal és fruit de la consciència de trobar-se davant d’un estat de les coses en transformació que incideix directament en la percepció d’aquell entorn que fins aleshores ens era familiar. Sobre això, és interessant el punt de vista de Jonathan D. Snyder quan parla de les fotografies dels aparadors, així com dels interiors deserts (l’Hotel María Cristina, el Gran Teatre del Liceu abans de l’incendi, el Teatro Victoria Eugenia), per a qui “the uncanny aesthetics of Freixa’s works gesture towards erosion of identification with places that at one time seemed more familiar. The trace then, line these material objects, becomes endowed with the force of an anachronous remainder that survives the passage of time” ³.

Després de la sèrie dels aparadors, Freixa realitza en els anys successius un esplèndid conjunt d’imatges que tenen com a principals protagonistes taules de restaurants, amb les seves estovalles nívies, acabades de planxar, les seves vaixelles pulcrament ordenades, les seves piles de plats i de tovallons. Si en la sèrie anterior semblava que els objectes estaven a l’espera d’alguna cosa —d’unes mans que s’enfundessin un parell de guants, d’un cos que ocupés la cadira del barber—, aquí la presència de les cadires buides, les copes boca avall, el tovalló artísticament plegat, preludien un esdeveniment. Amb tot, hi ha quelcom en la imatge —la rigidesa dels plecs emmidonats, la pulcritud en la col·locació del servei— que frustra la possibilitat de qualsevol acció, condemnant tots els elements a una espera indefinida. Podríem pensar que hi ha una voluntat per part del fotògraf d’intentar preservar no tant la memòria d’uns llocs com un estat de les coses, una harmonia, una quietud, una simetria.

Anys després, el 2008, Freixa viatja a Pequín. Quan hi arriba comprova que el nou urbanisme ha substituit gairebé del tot les construccions tradicionals de l’antiga ciutat imperial. El paisatge urbà no es correspon gens ni mica amb el que ell s’havia proposat fotografiar i experimenta una “sensació de divorci” ⁴ amb el paisatge de referència que tenia en ment, cosa que el porta a buscar i fotografiar en aquella realitat inesperada els elements que li permeten establir un lligam amb el seu univers icònic. Per això l’única imatge del viatge a Pequín present a l’exposició és la d’una taula en un restaurant amb l’escultura efímera d’un tovalló plegat sobre un fons fosc.

Parlàvem de la llum, matèria primera del treball del fotògraf. Aquella llum del sud, forta i rasant que intensifica les línies, subratlla textures, dibuixa arquitectures i dóna profunditat a les façanes creant formes i contrastos. O aquella llum que aconsegueix transformar un carrer, un racó del paisatge urbà, en un escenari de ressonàncies cinematogràfiques que travessa apressada una figura humana.

La llum també és la que sembla cisellar la superfície pètria de les canteres. En la fotografia contemporània trobem nombrosos exemples del que Alain Roger denomina “artealització” ⁵, és a dir, el procés d’assignació d’un caràcter estètic a un objecte quotidià. Tot paisatge implica necessàriament un procés d’artealització. Les profundes ferides obertes en el territori pels usos industrials, la mineria o l’extracció de pedra, així com per les infraestructures viàries, inseparables de l’urbanisme extens, es converteixen en paisatge a través de la mirada del fotògraf. Recordem en aquest àmbit els paisatges proposats a l’exposició “New Topographics” ⁶, als Estats Units, i, a Europa, per exemple, els proposats pels fotògrafs que van treballar sobre el territori francès per encàrrec de la DATAR ⁷. Ferran Freixa ha dirigit la seva càmera a les canteres de pedra de Menorca (2002) i a les de marbre d’Almeria (2006), creant a través de l’enquadrament i dels jocs de llum i ombres paisatges monumentals que transfiguren la realitat d’uns territoris definitivament alterats per l’acció de l’home, conferint-los uns valors estètics dels quals estaven desproveits.

Per acabar aquest recorregut per les diferents facetes de l’obra de Freixa, cal mencionar una sèrie de treballs de caràcter experimental. És el cas de la sèrie realitzada per al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona l’any 1987, en què el fotògraf va voler sintetitzar en cada imatge el contingut i el continent, fotografiant la projecció sobre les parets del museu d’imatges d’algunes peces de la col·lecció, escultures que d’aquesta manera es desmaterialitzaven convertides en forma lluminosa. Faria servir un procediment semblant en la sèrie de fotografies realitzades per a la Casa de las Ciencias de La Coruña l’any 1989.

També dins d’aquests treballs experimentals cal incloure-hi la sèrie sobre el port de Barcelona (1989), en què va utilitzar un simple plàstic arrugat, col·locat entre l’objectiu i l’objecte fotografiat, per suggerir el vaivé de les onades, o les imatges de la sèrie Gimlet-Cocktails (1992), fotografies escenificades per l’autor en què un minúscul personatge deambula entre lluents cocteleres de metall martellejat, transformades en un suggestiu escenari urbà de cinema negre.

El 1990, Freixa va dur a terme una sèrie, L’Eixample, que documentava els seus desplaçaments a través de l’Eixample barceloní, mentre anava i tornava del seu estudi situat aleshores al carrer Provença, a un pas de La Pedrera. Són unes imatges estranyes que trenquen amb l’equilibri compositiu dels seus treballs anteriors i immediatament posteriors. Les fotografies estan fetes des de baix, amb l’objectiu apuntant cap al cel. Com si el fotògraf, amb la càmera recolzada a la falda, en el seu recorregut per la ciutat en autobús o en cotxe, hagués anat accionant l’obturador en diversos punts del trajecte de manera aleatòria. En totes aquestes fotografies, el primer pla parteix de l’estructura del vehicle en forma d’ombra borrosa que se superposa als fragments de ciutat. Són imatges caçades furtivament en què la intervenció del fotògraf s’ha limitat a prémer el disparador.

Hem parlat del lloc que ocupa la ruïna en l’obra de Freixa com a metàfora del pas del temps, tanmateix, les imatges del Gran Teatre del Liceu després de l’incendi del 1994 obeeixen a un interès molt diferent. El Liceu no només era per a Freixa un edifici emblemàtic de Barcelona, sinó que constituia una peça emocional important per a aquest fotògraf aficionat a l’òpera. No va ser fàcil aconseguir permís per entrar al teatre sinistrat, però Freixa no va parar fins aconseguir-ho. La seva idea era documentar les restes calcinades com si es tractés d’un treball arqueològic. Per a això, no va dubtar a utilitzar una càmera de plaques, il·luminació amb focus i pel·lícula en color. “Cada dia que passava es perdien coses que jo volia documentar —va declarar l’autor en una entrevista que li va fer Núria Gras l’any 2010—. A vegades, amb prou feines tenia temps de fer la fotografia abans que els operaris netegessin la zona. Em quedava treballant al teatre durant hores perquè sabia que aquella imatge que acabava de descobrir al dia seguent ja no existiria“.

Sí. Fixar allò fugitiu, allò canviant, allò evanescent, mantenir l’equilibri i l’harmonia, construir a través de la fotografia el sentit del lloc, com en aquella imatge crepuscular d’un mar Cantàbric estranyament plàcid que, en retirar-se, dibuixa el perfil d’un cap de dona a la sorra ⁸, aquesta és l’essència de l’obra de Ferran Freixa.

Exposicions individuals

1976:

• La PhotoGalería, Madrid.

1977:

• Galeria Spectrum-Canon, Barcelona.
• Galeria ll Diaframma-Canon, Milà (Itàlia).

1978:

• Atelier-Galerie de Photographie, Ais de Provença (França).

1979:

• Galerie Demi-Teinte, París (França).
• Galeria Fotomanía, Barcelona.

1980:

• Galeria Spectrum-Canon, Girona.

1982:

• Galeria El Setze, Martorell.

1983:

• Berner Photo-Galerie, Berna (Suïssa).
• Galerie Agathe Gaillard, París (França).
• Galeria Forum, Tarragona.
• Galeria Spectrum, Saragossa.

1985:

• Club de la Imatge, Barcelona.

1986:

• Contraluz, Barcelona.
• Sala Dos Peiraos, Vigo.

1991:

• Museo Provincial de Huelva, VII Mes de la Fotografia Iberoamericana, Huelva.

1992:

• Bar Gimlet, sèrie Gimlet-Cocktails, Barcelona.

1993:

• Museu Tèxtil i d’Indumentària, TèxtilCafè, Barcelona.

1994:

• Universitat de Salamanca, “Ferran Freixa 1977-1994”, Salamanca.

1995:

• Archivo del Territorio Histórico de Álava, Vitoria-Gasteiz.
• Circulo de Bellas Artes, III Biennal Internacional, Fotonoviembre, Santa Cruz de Tenerife.

1996:

• Sala de exposiciones del Canal de Isabel Il, «Ferran Freixa 1977-1994», Madrid.
• Palau de la Virreina, «Gran Teatre del Liceu. El foc, darrer acte», Primavera Fotografica 1996, Barcelona.

1997:

• Fotogaleria Railowsky, «Ferran Freixa, 1977-1994», Valéncia.

1998:

• Centro de Cultura Antiguo Instituto / Ateneo Obrero de Gijón, «Ferran Freixa 1977-1994», Gijón.

2000:

• Galerie du Chateau d’Eau, Toulouse (França).

2002:

• La PhotoGaleria, presentació del libre Ferran Freixa, Col. PHotoBolsillo, num. 40, Madrid.

2005:

• Palau Robert, «La vitrina del fotograf», Barcelona.

2012:

• Centre Experimental de les Arts, Espai fotogràfic Humberto Rivas, «Complicitats», Vallgrassa, Parc del Garraf, Barcelona.

2013:

• Galeria Tagomago, «HARMONIES, photographies et tirages d’époque», Paris (França).
• Centre d’Art Tecla Sala, «Ferran Freixa. Fotografia 1973-2013», I’Hospitalet de Llobregat.

2016:

• PhotoMed, «Comme le temps passe». Festival de Fotografia Mediterrània. Sanary-sur-mer (França).

2018:

• Revela’t, “Odysseys”. Festival de Fotografia Analògica. Pin de Plata. Vilassar de Dalt, Barcelona.

2022:

• Museu Boca del Calvari, “Ferran Freixa. La luz presente”. Benidorm (Alacant).

2023:

• MetroQuality, “L’atessa dell’attimo”. Salone Internazionale del Mobile, Milano Design Week, Milà (Itàlia).

Exposicions Col·lectives (selecció)

1973:

• Galeria Da Barra, «La bella i la béstia», Barcelona.

1977:

• Chez Rouve/Vinci 1840, «Photographie d’architecture», Paris (França).
• La PhotoGaleria, «9 fotógrafos catalanes», Madrid.

1978:

• Centro Cultural Juana Mordó, Madrid.
• Musée d’Art et d’Histoire de Fribourg, II Triennal Internacional de Fotografia, Friburg (Suïssa).

1979:

• Spain Art Gallery, «Spanish Photography», Nova York (EUA).
• Galeria Lleonart, «Homenatge a Man Ray», Barcelona.

1981:

• Night Gallery, «Spanish Photography», Londres (Regne Unit).
• Center for Creative Photography, «Fotografía contemporánea española», Santa Fe (EUA).
• Canon Photo Gallery, Ginebra (Suïssa).

1982:

• Galeries FNAC, «8 photographes en Catalogne», Paris (França).
• Castello Svevo, «Fotografi spagnoli contemporanei», Termoli (Italia).
• Galeria Camera Obscura, Estocolm (Suécia).

1983:

• Nikon Gallery, Zuric (Suïssa).
• «Place and Identity in the European Photography», itinerant per Rimini i Pordenone (Italia).
• «L’architecture: sujet, objet ou prétexte?», itinerant per Agen, Baiona i Bordeus (França).
• Círculo de Bellas Artes, «259 Imagenes. Fotografía actual en España», Madrid.

1984:

• Galeria Ciento, Barcelona.
• Centre Cultural de la Caixa de Pensions. «Fotografia mediterrània». Barcelona.
• Fundacio Joan Miró. «La ruïna». Barcelona

1985:

• Sala Montcada, Fundació Caixa de Pensions, «Nits», Barcelona.
• Galerie Arpa/Entrepôt Laine. «Natures mortes», Bordeus (França).

1986:

• Universitat de Nou Méxic. «Contemporary Spanish Photography-. Albuquerque (EUA).
• Museo Español de Arte Contemporáneo. «La fotografía en el museo», Madrid.
• Douarnenez’86, 9è Festival de Cinema de les Minories Nacionals, Douarnenez (França).

1987:

• Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, «Tarraco: objecte i imatge», Tarragona.
• Sala de exposiciones del Canal de Isabel Il, «Escenarios de la guerra». Madrid.
• Center for Creative Photography, Universitat d’Arizona, «Contemporary Spanish Photography», Tucson (EUA).

1989:

• Sala Arcs, Caixa de Barcelona, «Porta d’aigua. Deu visions del Port de Barcelona», Barcelona.

1991:

• Biennal Taula de Fotografia, «Fotografs catalans contemporanis», Col·lecció Xarxa Cultural, Club Universitari, Tortosa.
• Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, «Cuatro direcciones: fotografía contemporánea española 1970-1990». Madrid.

1992:

• Palau de la Virreina, «Musa Museu, fotografs contemporanis als museus de Barcelona», Primavera Fotogràfica 1992. Barcelona.
• Museu d’Art de Girona, «Objectiu: MD’A El museu vist per 7 fotografs», Girona.
• Llibreria Laie, «Imatges textuals. Colom i Barcelona», Barcelona.

1992/1993:

• Exposició itinerant per Espanya i altres països d’Europa, «Cuatro direcciones: fotografía contemporánea española, 1970-1990».

1993:

• IVAM, Centre Julio González, «Col·lecció Gabriel Cualladó», Valéncia.

1994:

• The Special Photographers Company, «Spanish Photography», Londres (Regne Unit).
• Photographers Gallery, «Cuatro direcciones: fotografía contemporánea española, 1970-1990», Londres (Regne Unit).
• Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, «Barcelona-Berlin, moments de canvi», Primavera Fotogràfica 1994, Barcelona.
• Fundación Noesis, «Espais i matèries», Barcelona.

1995:

• Galerie Nei Liicht, «Paysages lieux et non-lieux», Dudelange (Luxemburg).
• Centro Cultural Arte Contemporáneo, «Luz y tiempo. Colección fotográfica formada por Manuel Alvarez Bravo para la Fundacion Cultural Televisa, A.C.», Ciutat de Mexic (Méxic).

1996:

• Palau Moja, «L’objectiu a la biblioteca», Barcelona.
• Centre d’Art Santa Monica, «Imatges, fotografia catalana», Primavera Fotogràfica 1996, Barcelona.
• IVAM, Centre Julio González, «Colección Ordóñez-Falcón», Valéncia.
• Sala Marc 3, FOTOSÍ, «30 autors», Barcelona.

1997:

• Galeria Railowsky, «Desde mi ventana», València; itinerant per Universitat de Salamanca, Salamanca, i Centre Civic Can Basté, Barcelona.
• Casa de Cultura de Elgoibar, Colectivo Fotográfico Ongarri, Guipúscoa.
• Escuela de Artes de Zaragoza, «Contra viento y marea. Homenaje a Julio Alvarez Sotos», Saragossa.
• Galeria d’Exposicions del Museu Antropològic de la Universitat de Coïmbra, «Encontros de Fotografia», projecte EUROPA, Coïmbra (Portugal).

1998:

• PhotoEspaña 98, «Mirando la ciudad. Fotografía y arquitectura», Madrid.

2000:

• Caja Madrid, «Retrato de un símbolo. Puerta de Europa», exposició organitzada per La Fabrica, Madrid.
• Fotogaleria Railowsky, «Llibres, 15 anys de foto-galeria», València.

2003:

• Fotòpsia, festival de fotografia i art visual, «Temps de fotògrafs, 1975-1985», Castellbisbal.

2005:

• Sala de exposiciones del Canal de Isabel Il, «En las ciudades. Fotografía urbana en los fondos de la Fundació Foto Colectania», PhotoEspaña 2005, Madrid.
• Fotogaleria Railowsky – Universitat de València, «La imatge inquieta. 20 anys de la Fotogaleria Railowsky», València.

2006:

• Fundació Foto Colectania, «Estranyes parelles. Fotografies de la col·lecció Fundació Foto Colectania», Barcelona.

2007:

• Guandong Museum of Art, Biennal de Fotografia de Guangzhou, «Itinerarios afines, 10 fotógrafos españoles», Guangzhou (Xina); itinerant per diverses ciutats de la Xina.
• Circulo de Bellas Artes, Sala Canal de Isabel Il, «Momentos estelares. La fotografía en el siglo xx», Madrid.

2008:

• Festival Internacional de Fotografia de Pequín, «Charming Beijing», Pequín (Xina).
• Galeria Guillermo de Osma, «Juego de arquitecturas. Pintura y fotografía», Madrid.
• La Sala Vinçon, «L’art de la Ilum. Fotografia i arquitectura», Barcelona.
• Bodegas RODA, «Maridajes , Coleccién Foto Colectania. Humberto Rivas-Ferran Freixa», Haro, La Rioja.
• Museu d’Art Contemporani de Barcelona, «Arxiu universal.
  La condició del document i la utopia fotogràfica moderna», Barcelona.

2009:

• Millî Reasürans Sanat Galerisi, «ltinerarios afines, 10 fotógrafos españoles», Istanbul (Turquia).
• Instituto Cervantes, «ltinerarios afines, 10 fotógrafos españoles», exposició itinerant per Dublin, Atenes, Budapest, Bucarest.

2010:

• Fundació Caixa Tarragona, «Silencis compartits. Fotografies de Ferran Freixa i Humberto Rivas», exposició organitzada per la Fundació Foto Colectania, Tarragona.

2011:

• ARCO 2011, Galeria Raíña Lupa, Madrid.

2012:

• Museu d’Art Contemporani de Barcelona, «Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983)», Barcelona.

2013:

• Fundació Foto Colectania, «Des de dins», fotografies de la col·lecció Fundació Foto Colectania, Barcelona.

2017:

• Arts Santa Mònica, «Fotografies com a espai públic». Col·lecció Nacional de Fotografia, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

2018:

• La Virreina, «La Fotografia “Creativa” a Catalunya (1973-1982)». Ajuntament de Barcelona.

Publicacions

• Zoom, num. 1, 1976 (edició espanyola).
• «Sotto il sole di Minorca», Il Fotografo. Milà, setembre 1977.
• Pol·len d’entrecuix (amb text de Joan Brossa). Barcelona: Ed. mil69, 1978.
• Flash Foto, num. 75, 1980.
• European Photography, núm. 2, edició especial Spanish Photography, 1980.
• Immagini della Fotografia Europea Contemporanea. Milà: Ed. Jaca Book, 1985.
• Carmen, Ballet Antonio Gades. Barcelona: Ed. de l’Eixample, 1985 (edicions en català, castellà i alemany).
• Contemporary Spanish Photography (compilat per Betty Hahn i amb text de Joan Fontcuberta). Alburquerque: Universitat de Nou Mexic, 1987.
• Tarraco: objecte i imatge. Tarragona: Museu Nacional Arqueologic de Tarragona, 1987.
• Ecrits momentanées (amb textos de Denis Roche). París: Paris Audiovisuel, 1988.
• Porta d’aigua. Deu visions del Port de Barcelona. Barcelona: Ed. Lunwerg, 1989.
• Camera International. París, maig 1990.
• Le grand livre de I’eau. París: Ed. La Manufacture, 1990.
• Gran Teatre del Liceu (conjuntament amb Xavier Miserachs). Barcelona: Editorial l’Avenc, 1990.
• EI Prado Vivo. Madrid: Museo del Prado, Ministerio de Cultura, 1992.
• Homenaje a Nueva Lente. Madrid: Comunidad de Madrid, 1993.
• Bien de salud y otros cuentos de autobuses en Barcelona (amb text de Ma José Furió). Tarragona: Ed. Noesis, 1993.
• Ferran Freixa 1977-1994. Salamanca: Universitat de Salamanca, 1994
• La conquesta del verd. Els parcs i jardins de Barcelona (amb text de Patricia Gabancho). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.
• Gran Teatre del Liceu. El foc, darrer acte. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1996.
• Chillida und die Musik: Baumeister von Zeit und Klang (amb text de Christa Lichtenstern). Colònia: Wienand Verlag, 1997.
• Ferran Freixa, col. PHotoBolsillo, núm. 40. Madrid: Ed. La Fabrica, 2002.
• Ferran Freixa. Fotografia 1973-2013. L Hospitalet de Llobregat: Centre d’Art Tecla Sala, 2013.
• Publicacions de fotografies en les principals revistes nacionals i internacionals d’arquitectura i d’interiorisme.

Col·leccions

• Fundació Joan Miro, Barcelona.
• Arxiu de Museus de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona.
• Xarxa Cultural, Barcelona.
• Museu d’Art de Girona, Girona.
• Museo Español de Arte Contemporáneo, Madrid.
• Fundación Cultural Televisa, Colección Manuel Alvarez Bravo. Ciutat de Mexic (Méxic).
• Bibliothéque Nationale de France, Paris (Franca).
• Musée d’Art et d’Histoire, Friburg (Suïssa).
• Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid.
• Fundació Noesis, Barcelona.
• Universitat de Salamanca, Salamanca.
• Col·lecció Gabriel Cualladó, Madrid.
• Archivo del Territorio Histórico de Álava, Vitoria- Gasteiz.
• MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.
• IVAM, Instituto Valenciano de Arte Moderno, Centre Julio González, Col·lecció Ordóñez-Falcón, València.
• Fundació Foto Colectania, Barcelona.
• MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Barcelona.
• Colección López-Sanz, Arte Español Contemporáneo de los Ochenta, Cretas, Terol.

Premis

Pel llibre Carmen, Ballet Antonio Gades

• Trofeu LAUS de l’Associació de Dissenyadors Gràfics del Foment de les Arts Decoratives (ADG-FAD), Barcelona, 1985.
• Medalla de Bronze de l’exposició «Los libros mas bellos del mundo», Fira Internacional de Leipzig, Alemanya, 1986.
• Menció d’Honor als Premis de Literatura Catalana, Generalitat de Catalunya, 1985.
• Premi al Llibre Millor Editat, Ministeri de Cultura, Madrid, 1985.

Pel llibre Gran Teatre del Liceu. El foc, darrer acte

• Premi Lux Oro, Arquitectura, per les fotografies i la publicació. als Premis LUX 96 de Fotografia Professional atorgats per l’Associació de Fotografs Professionals de Publicitat i Moda de Catalunya, 1996.